Posa títol

“Ja no sóc cap nen.
Ni tampoc cap home.
Sóc a mig camí i sí,
ara ja vull decidir.

I l’edat no em deixa.
Els pares em prevenen,
per a no cometre errors,
em salvaguarden del mal
em demanen que els faci cas.

I és que jo em sento tan incomprès…
La soledat a casa, a cada pas, s’estén.
Només els amics són al carrer amb mi.
Només ells em fan riure, em fan feliç”

Tot això sentia d’adolescent.
Ara és quan entenc els pare.
Ara entenc els seus consells.

Vaig caure dins el parany.
Volia oblidar els problemes.
Però tot era un engany,
els problemes romangueren
I d’altres inevitablement vingueren.

Vaig caure a les drogues.
I m’ho passava de conya.
Fins que vaig acabar atrapat,
sense saber com havia de parar,
dins aquell profund i obscur forat.

Els amics fugiren del meu costat.
No hi eren, ni a esquerra ni a dreta.
Només vaig veure els pares
que em miraven amb tristesa.
El seu suport fou el meu tronc
que em feu sortir d’aquell sot,
Tot fou un etern malson…
Els somnis s’havien fos.

Sento molt haver-los fet patir.
Sé que no són perfectes, ni jo,
però l’amor que em tenen és infinit.
Gràcies a ells encara sóc viu, aquí.

No deixis que un sol moment
et destrossi la teva joventut.
Sigues tu mateix, sense res més.
No et calen substàncies químiques,
que malmetin el teu cervell, tan bell,
No més miratges, tampoc al·lucinacions.
És un joc defectuós amb el que pots acabar mort
o, amb una mica de sort, ben foll, ben boig.

Ara tot és a les teves mans.
Pensà en el teu demà.