dimecres, 10 de novembre de 2010

Posa títol a n'aquest poema que no et deixarà indiferent...

Posa títol

El record em tortura.
Per a mi, ja no té sentit viure.
Un error que estic pagant car.
Una vida que se n’ha anat.
Tot per culpa meva.
Tot per no pensar-hi abans.
Cal sempre estar a l’alerta.
Per a mi, ja és massa tard.
Encara sento els seus gemecs.
Encara sento els seus crits de dolor.
I tinc encara tatuat al pensament
la seva mirada perduda, buida,
després del darrer batec.
“És morta.
Ja no hi ha res a fer.”
Algú d’a la vora em va dir.
I jo vaig embogir.
La desesperació és ara la meva forma de vida.
La consciència em tortura dia rere dia.
Les meves cames ja no fam camí
perquè ja no caminen.
No volen.
Ni poden.
Una moto.
Un salt de stop.
Un cotxe no vist.
I dues vides arrencades,
La d’ella i la meva.
Ella ara descansa sense vida.
La meva vida hauria de ser seva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada